Desnonaments

Fa dies que tinc una mica oblidat aquest bloc, més bé, oblidat del tot per ser exactes, i també fa dies que volia tornar a escriure una miqueta. Hi ha bastantes coses de les que volia parlar però he volgut tornar amb un clam ferm, una vegada més , en contra de la salvatjada dels desnonaments. Per dir un cop més que cal salvar a les persones abans que els bancs, que el centre de l’acció política han de ser sempre les persones .

No se si ara s’ho agafaran seriosament i posaran fil a l’ agulla d’una vegada, però no deixa de ser trist que hagin hagut de morir persones, d’abandonar d’una manera miserable a molta gent a la seva sort i deixar-los sense pis i amb un deute sense que ningú dels que poden resoldre fes res.

Hi ha qui diu que no es pot viure d’utopies, jo crec que cal tenir-ne si no que els hi expliquin a les associacions que han treballat tant i tant en contra dels desnonaments i ara veuen que sembla que les coses poden canviar.

No defallim seguint posant-nos al costat del que pateix i dels drets socials amb fermesa i sense por, perquè aquest mon només canviarà amb la tenacitat i la il·lusió d’ aquells i aquelles que vulguem i puguem ser la veu dels que no en tenen.

http://sindicsabadell.cat/wp-content/uploads/2012/11/Manifest-Habitatge.pdf

Moment

Voldria compartir la introducció del discurs de l’acte de presentació de la Memòria del Sindic 2011 a la ciudadania  que vaig pronunciar del passat dia 31 de maig al casal Pere Quart de Sabadell.

El Sindic esta molt preocupat per l’augment alarmant de persones que venen a la nostra oficina, ens escriuen mails, ens truquen… explicant-nos situacions personals i familiars dramàtiques. Son les víctimes de la crisis, persones que han perdut la feina que s’els ha acabat el subsidi o que no en tenen , que estan a punt de perdre la vivenda o ja l’han perdut. Gent a les que s’els han suspès o denegat ajuts, o ni tan sols han rebut resposta despres de mesos d'espera a la seva sol·licitud. Gent que mai hagués imaginat haver d’anar a un servei de protecció social, persones que  disposaven de recursos econòmics i que no saben  ni per on anar per demanar els ajuts socials.

El Sindic esta plenament convençut que es la nostra responsabilitat contribuir en el debat social sense entrar a valorar posicions, programes o projectes politics, perquè tinc clar quin es el nostre paper i on son els límits. Però no vull oblidar mai en la meva acció, que els drets socials son drets humans i estan protegits per moltes normes jurídiques des de la Normativa Europea , la constitució Espanyola, l’Estatut d'Autonomia i les Ordenances Municipals.

Se que  tinc assignat, com a principal objectiu, analitzar les queixes de la ciutadania  i resoldre d’acord amb la llei amb una protecció avançada dels drets de les persones i en el principi d'una bona administració, i per suposat, corregir la mala praxis de l'administració. Però també ens correspon promoure la cultura del respecte dels Drets Humans i aquí dins hi ha clarament els drets socials. Les institucions de defensa de drets no podem ignorar el que passa al nostre voltant i  hem de posar-nos amb fermesa al costat de les víctimes innocents d’un sistema pervers que els ha dut a la pobresa, trepitjant indecentment els seus drets. Úniques víctimes i les úniques persones que paguen la mala gestió  perquè els culpables de  debò  no han assumit cap responsabilitat ni legal, que la tenen ni  molt menys ètica. Perdó, si, l‘únic que ha anat a la presó es en Bernad Madoff, que es el que va enganyar als rics, la resta res de res.

Un sistema que crea un Banc Públic Central Europeo que deixa diners als bancs a un interès baixíssim, perquè aquests comprin deute dels països a un interès altíssim , ofeguen als països i s'enriqueixen indecentment.

Un any desprès

Un any desprès del 15M/2011, les coses sembla no hagin canviat . No entraré a fer una llista d’ allò que penso és una claríssima vulneració de drets utilitzant com a excusa la nefasta situació econòmica en la que altres ens han posat.

No cal , a hores d’ ara tothom ho veu i tothom ho sap.

Però si que alguna cosa ha canviat, i és el sentiment de que ja n’hi ha prou, d’apoderament de la societat, d’unes ganes cada cop més fortes de que les persones volem guiar els nostres destins i de fer sentir la veu de la gent del carrer.

Aquesta manera pacífica de fer sentir la veu hauria d’estimular les orelles dels politics. Un responsable polític en deia ahir que la gent del carrer no pateix, que viu bé, que és una majoria molt ample i silenciosa, clar pensant això és lògic que aquest dirigent polític i altres com ell no tingui ni idea de que és un línia vermella , de que és quedar-se sense casa, de que parlem al dir RMI, de no tenir que menjar….

Tant de bó sapiguem llegir que diu la societat i fóssim capaços de redreçar el rumb posant els valors per damunt dels €. Això és el que es vol dir al parlar de societat millor.

 

"normals"

Massa sovint no donem importància a discursos que ens recorden el que es “normal”, ens sembla que són inofensius i que tenen tot el dret a dir-ho. Però si no ens queixem, si no diem ben alt que el dret de les persones a SER ha de ser respectat, portarem a la nostra societat a un camí ple d’odi i de violència. Avui tots som Daniel Zamudio, un jove xilè que va ser torturat durant 6 hores per un grup de neonazis .

A Xile, com a tants altres llocs del planeta, les persones homosexuals tenen menys drets, millor dit, tothom que no formar part d’ aquell col.lectiu que algú ha definit de “normals” amb el silenci còmplice d’ aquelles i aquelles que callen, tenen menys drets. I tot això és plenament exportable a la violència contra les dones, on els discursos indecents en els que les volen reduir a una mena de màquina de criar, o als “avisos” contra la immigració que ens ha de portar “plagues” i amb elles, la "destrucció" del nostre món.

HI ha coses per les que s'ha de lluitar, com la reforma de l’ article 510 del Codi Penal espanyol per convertir-lo en un article útil contra qui promou l’odi, lluitar per una societat més igual, i indignar-nos davant dels discursos que incitin l'odi perquè són els que porten a la mort del “diferent”.

Avui plorem al Daniel, però els instigadors de la seva mort segueixen ben tranquils, davant dels seus ordinadors fent articles, o drets amb un faristol, utilitzant de manera indecent els drets humans, o asseguts còmodament en un bar fent una copa. I quant arribi la propera víctima, alguns ens tornarem a entristir i ells seguiran escopint, protegits pel que és considerat “normal”.

Moltes mortes desprès

Fa molts dies que no escric al bloc i no serà que no tingui coses per comentar, a veure si agafo de nou el bon costum d'escriure-hi.
Estic (diumenge) llegint el diari al solet abans d’anar a l’Acte Centre de commemoració del 8 de març , dia internacional de la dona, a Sabadell. I un cop més tornem a parlar de dies mundials , aquestes dates que caldria eradicar però que malauradament no podem , encara hem de posar dates al calendari per recordar el que seria obvi ,la defensa dels drets de les persones , la igualtat. No sé quant podrem celebrar el dia mundial que commemora que ja no calen dies mundials . La violència contra les dones, els masclismes, o l’hi posem el nom que vulguem ,no és més que el denominador de tots els dies mundials ,els drets vulnerats. Caldrà que entenguem que no serveix de res que ens posem les mans al cap pel que passa al Sahel, a Síria, a tantes parts dels mon, i seguir fent acudits d’ indiscutible mal gust, sobre les dones. Sentir crits al costat de casa i no fer res. Deixar el “Glasex” com una extensió més de la dona . Fer que sigui ella qui “porti” la casa i la família. Del que estem parlant és d’un compromís personal ferm amb els drets .Fer-nos el nostre propi full de ruta cap a la nostra pròpia declaració i compromís amb els drets humans. Un actiu i un passiu de l’estat del nostre “balanç” amb els drets de les persones començant pel que tenim a tocar, pel nostre cada dia

2012

Voldria imaginar-me com seria el món si no hi haguessin egoismes, si no hi hagués qui mai en te prou de fer diners, si a més gent l’importés el que li passa a l’altre, si el posar-se al lloc del veí fos preferit a posar-se amb el veí ,si els programes més vistos de les teles no fossin aquells en que la vulgaritat i la mala educació són la marca, si ens comprometéssim amb que l’ hi passa a l’altre gent. En resum, voldria imaginar-me com seria la nostra vida si el valor del compromís i la defensa de la dignitat -i fins i tot la comprensió combinada amb la paciència i el no pensar que tot és culpa dels altres i que “jo actuo bé”- fos el marc que guiés les nostres accions. Em costa imaginar-m’ho. De totes passades potser és mes senzill: demanem que el 2012 ens porti a cadascú la visió del camí que hem de seguir per arribar a aquest món, i cada dia, abans de tancar els ulls, per adormir-nos, pensem alguna cosa del dia de la que ens sentim orgullosos com ésser humans, potser així el 2013 estarem una mica més a prop d'aquest món diferent i que jo, personalment, anhelo. Bon 2012.

Llaç Vermell

Sabadell 6.45 del matí, fa molt fred. Com cada any el dia 1 de desembre el vull començar-lo al Racó de la Memòria. Un monument a totes aquelles persones que han patit la pandèmia a la seva pell o molt a prop. És una estoneta que sento molt meva i em deixo endur pel record d’ aquells anys en que una sèrie de persones no volíem estar de braços plegats davant de la doble malaltia, la física i la social. Tots i totes, les que estaven infectades i els que la sort va fer que no ho estiguem, ens unia les ganes de dir prou , estàvem “indignats”. Avui molts anys després continuen havent-l’hi causes per les que lluitar, causes per les que indignar-se. Molts motius per col·laborar en un mon millor . Somiem en un altre mon , il·lusionem-nos amb el que sigui , en anar al cercle polar àrtic ,si cal , el que sigui, i no ens desentenguem del nostre mon .